viernes, 26 de agosto de 2005

Catalonia, per Matthew Tree

Fragmentos del artículo de la sección Catalonia, publicada por Matthew Tree en El Periódico de Catalunya, el jueves 24 de agosto.

Cóbreme, por favor
En Inglaterra hay que seguir una especie de protocolo a la hora de pedir lo que se quiere en un bar. Asimismo, el barman, cuando se dirige al cliente de turno, suele usar el condicional (que indica buenas maneras): ¿Qué le apetecería? Acto seguido le toca al cliente, claro está, pedir lo que desea, pero pobre de él si no añade un please tan automático como esencial. (Si no pronuncia este please, es posible que el barman se haga el sordo y pase a atender a otro cliente).
Es imaginable mi sorpresa inicial al llegar aquí y ver que un porcentaje alto de los clientes de los bares catalanes no decían "por favor" cada dos por tres. Había tipos que no lo decían ni una sola vez: entraban en un local, decían hola, quizás, y antes de que el barman les pudiera contestar, ya habían gritado el pedido: "¡Un café con leche!", "¡Un quinto!", "¡Un trifásico!". ¡Y les servía sin inmutarse!
Todavía más fuerte para mí era el comportamiento de algunos clientes (... ). Hacían un ruido bastante agresivo con la lengua y los dientes, una especie de ¡tssssst! prolongado, como si el camarero fuera un perro extraviado. Y ese camarero iba hacia ellos y les atendía con la misma eficacia que si le hubieran tratado como una persona. Extraordinario.
Hasta que empecé a entender, a base de observarlo un día tras otro, que se trataba siempre de clientes de toda la vida, que conocían al camarero personalmente, y, como tenían prisa, preferían un par de indicaciones directas y rápidas a un protocolo más elaborado. (...) Noté, por otro lado, que los clientes que no conocían al camarero eran bastante más circunspectos.
(...) Cabe decir que, en los bares catalanes, incluyendo aquellos donde me conocen bastante, yo todavía no he podido deshacerme de las viejas costumbres inglesas y por lo tanto no dejo de añadir un por favor del todo innecesario, no sólo al final de cada pedido sino incluso a la hora de reclamar la cuenta (suelo decir: "Cóbreme, por favor, muchas gracias", como si les pidiera un gran favor). En los bares ingleses, curiosamente, nunca se tiene que pedir a los camareros que te cobren: lo hacen automáticamente al traerte las bebidas, de una forma rápida y seca, sin miramientos.

Cobri'm, si us plau
A Anglaterra s'ha d'observar una mena de protocol a l'hora de demanar el que vols en un bar. Així mateix, el bàrman, en adreçar-se al client de torn, sol fer servir el condicional (que indica bones maneres): Què li vindria de gust? Tot seguit toca al client, és clar, demanar què vol, pe- rò pobre d'ell si no hi afegeix un please tan automàtic com essencial. (Si no el diu, aquest please, és possible que el bàrman faci el sord i passi a atendre un altre client; n'he conegut casos).
Es pot imaginar la meva sorpresa inicial, doncs, en arribar aquí i veure que un percentatge alt dels clients dels bars catalans no deien pas "si us plau" cada dos per tres. N'hi havia que no ho deien ni una sola vegada: entraven a un local, deien "hola", potser, i abans que el bàrman els pogués contestar, ja havien lladrat la comanda: "un cafè amb llet!", "un quinto!", "un trifàsic!". I el bàrman els servia sense immutar-se!
Encara més fort, per mi, era el comportament d'alguns clients (...) En comptes de dir "hola" en el moment d'entrar, feien un soroll força agressiu amb la llengua i les dents, una mena de tssssst! prolongat, com si el cambrer fos un gos extraviat. I aquell cambrer anava cap a ells i els atenia amb la mateixa eficàcia com si l'haguessin tractat com una persona. Em semblava extraordinari.
Fins que vaig començar a entendre, a base d'observar-ho dia rere dia, que es tractava sempre de clients de tota la vida, que coneixien el cambrer personalment, i, com que tenien pressa, preferien un parell d'indicacions directes i ràpides a un protocol més elaborat. (...)Vaig notar, d'altra banda, que els clients que no coneixien el cambrer eren força més circumspectes a l'hora de fer les seves comandes.
(...) S'ha de dir que, als bars catalans, incloent-hi aquells on em coneixen força, jo encara no he pogut desfer- me dels vells costums anglesos i per tant no em puc estar d'afegir un si us plau del tot innecessari, no només al final de cada comanda, sinó fins i tot a l'hora de reclamar la nota (solc dir: "cobri'm si us plau, moltes gràcies", com si els demanés un gran favor). Als bars anglesos, curiosament, mai no s'ha de demanar als cambrers que et cobrin: ho fan automàticament quan et porten les begudes, d'una manera ràpida i seca, sense miraments.

No hay comentarios: